101 anys d'il·lusions, llàgrimes, somnis i satisfaccions
Potser fa un any ni tan sols la menta més maquiavèl·lica i imaginativa era capaç de sospitar el destí que esperava al Levante U.D. al setembre del 2010 coincidint amb el seu 101 aniversari en el si de la Lliga de les Estreles. Màximament partint dels condicionants que envoltaven a la institució qüestionant i aombrant el seu futur. La vesprada del 9 de setembre del 2009 s'aventurava com una jornada repleta de màgia i misticisme per al comú dels estaments que conformen el llevantinisme militant. La data estava justificada. En l'espai que envolta a l'Estadi Ciutat de València quan la nit començava a tancar-se es va il·luminar l'esperit granota amb la inauguració dels actes destinats a la celebració del primer centenari del club.
Ni la temuda llei concursal, i els seus perniciosos efectes, ni la caòtica situació financera del club va ser capaç de mitigar l'orgull mostrat pels seguidors granotes desplaçats per a tan magne festeig. Per aquells dies, la prole de Luis García donava els seus primers balbucejos inclosos en la nòmina dels equips que integraven la categoria de Plata. El Levante U.D. eixia a competir desproveït de complexos i molt segur de les seues conviccions, amb Sergio Ballesteros en el pedestal més elevat de l'imaginari blaugrana, a pesar de comptar amb un dels pressupostos més ínfims de la divisió.
Hi ha qüestions que poden ser més determinants i rellevants. I de vegades els somnis es complixen encara que a priori nasquen com una autèntica quimera. L'exemple del Levante del curs 2009-2010 entronca amb este postulat. Ningú apostava pel grup. I no obstant això, el valor, l'abrivament, la gosadia i la seguretat d'una plantilla i cos tècnic, caracteritzat pel seu extrem i titànic compromís, van trencar les lleis de la lògica. El grup es va llançar a contracorrent a l'abordatge d'una fantasia que pareixia utòpica. Després de presentar la seua candidatura en els mesos anteriors, al juny l'esquadra de Luis García va consumar el trànsit cap a l'elit després de golejar al C.D. Castelló en el coliseu d'Orriols. L'entitat tornava en el temps a juny de 1963 per a festejar com a local un nou ascens a Primera Divisió. La gesta entronca amb les proeses que dignificaven els herois de l'antiguitat clàssica.
Les excel·lents notícies, en el pla esportiu, conjugaven amb una eficaç i fosca labor en els despatxos. Ressalta l'himne de la societat que el nom del Levante és fruit d'un net i honrós historial. Caldria recórrer els afluents de la història per a escrutar els seus inicis. El viatge ens porta fins a la València de principis de segle en concret fins al 9 de setembre de 1909. Una concisa nota de premsa, arreplega en els diaris contemporanis, advertia del naixement del Levante F.C. previ pas pel registre de societats. José Ballester, un jove quasi imberbe, era el seu president. No obstant això, hi ha discussions en relació a esta cronologia. Hi ha constància d'enfrontaments del Levante F.C. amb anterioritat en el temps.
Alguns periòdics associen el seu nom al concurs futbolístic organitzat al juny/juliol en el marc de l'exposició regional de 1909 encara que el seu rastre pot seguir-se amb anterioritat a eixa data. I sempre s'ha establit un nexe d'unió amb el Cabanyal gestat en 1907 que una part de la historiografia actual interpreta com un simple canvi de denominació al setembre de 1909 encara que hi ha escassa correspondència entre les alineacions presentades pel Cabanyal i el Levante en eixe marc temporal. La seua inscripció, i el marc legal que suposava esta mesura, en aquells dies era obligada si l'entitat desitjava competir en el primer campionat que els jóvens equipiers valencians tractaven d'organitzar després de l'experiència que va significar el concurs de l'Exposició.
Las Provincias ressaltava eixa condició inexcusable a l'agost de 1909. Els equips que no ompliren este requisit formal no estarien en condicions d'afrontar els apassionants duels que es preveien per a la tardor. Paral·lelament a l'epifania del Levante, en el cor dels Poblats Marítims, va aparéixer el Gimnàstic de València vinculat al centre històric de la capital. Amador Sanchís va ser l'alma mater del projecte gimnastiquista. Els recorreguts d'ambdós clubs van estar dissociats fins al la claredat del mes d'agost de 1939. Les distàncies en l'imaginari eren notòries. Un club d'arrel clarament republicana davant de la representació de la València conventual.
Les institucions naixents van recórrer els intricats i espinosos camins del futbol valencià durant els anys vint i trenta amb contínues i reiterades friccions i l'assumpció de títols en el marc del futbol regional fins a unificar els seus destins darrere de la finalització de la Guerra Civil. El Levante F.C. arribava a eixe punt darrere d'aconseguir en propietat la Copa de La República al juliol de 1937. No va ser un acte espontani el fet de fagocitar els seus interessos, s'amagaven motius polítics, socials, econòmics i fins una readequació mental a la nova situació creada darrere de la fusió de dos ànimes, que no eren precisament bessones, que va competir com a Unión Deportiva Gimnástico en Segona Divisió durant els anys immediats al conflicte bèl·lic, però va ser la llavor d'actual Levante U.D que hui complix 101 anys de vida projectant un futur d'esperança i perspectiva.
