Tard d'emocions en el Ciutat en el record al 20 aniversari del Preciado Ascens
Ahir, a la sala de premsa del Ciutat de València, es va celebrar una nova edició del Portal de Vallejo, organitzada pel fòrum Història Levante UD, en la qual es va commemorar l'ascens a Primera Divisió de juny de 2004. Un esdeveniment carregat d'emocions que, 20 anys després, continua sent una fita simbòlica i èpica per a una generació de levantinistes.
Diuen que mentres perdure el record perviuran els fets succeïts i els fets esdevinguts durant la temporada 2003-2004 seguixen molt presents, encara que han passat 20 anys des d'aquell Preciado Ascens replet de simbolisme i èpica per a una generació de levantinistes que havien crescut i fixat la seua fe entre la incertesa, la inquietud i la por a un present i a un futur marcat pel desassossec.
Portal de Vallejo va comptar amb la presència de Tito i Mora, dos membres de la plantilla del Levante 2003-2004 que van aconseguir l'ascens com a campions de Segona Divisió. Emilio Nadal, responsable de l'Àrea de Patrimoni Històric del Levante, va moderar la xarrada. Tito i Mora van reviure un passat que encara està molt present, destacant com eixa experiència els va marcar tant esportiva com vitalment. Tots dos, després d'arribar al Levante per a la il·lusionant temporada 2003-2004, es van establir a València.
Tito va compartir que el seu fitxatge pel Levante en l'estiu de 2003 va transformar la seua vida. A penes uns mesos abans, havia aconseguit l'ascens a Primera amb el Real Murcia i, superada la frontera dels trenta anys, imaginava el seu futur lligat a Múrcia. No obstant això, la crida del Levante va trastocar els seus plans radicalment. Va descobrir en el club i a la ciutat una nova llar, un lloc que canviaria la seua vida per sempre. Mora també va contar una història similar, destacant com la seua arribada al Levante i la seua posterior vida a València van ser un punt d'inflexió en la seua carrera i la seua vida personal.
Tots dos jugadors van rememorar el Levante dels primers anys del tercer mil·lenni i la figura de Manuel Preciado, l'entrenador que va deixar una petjada inesborrable en l'equip. Van recordar anècdotes, com els sopars obligatoris organitzats per Preciado els entrenaments amb canelleres, dissenyats pel preparador per a simular el més fidelment possible la intensitat dels partits oficials. “Manolo Preciado era un paisà com ell mateix deia”, va manifestar Tito en evocar la seua imatge. “Era un tipus molt normal i això és difícil en el futbol”, va postil·lar Mora.
Tito va reviure una conversa amb Preciado durant la pretemporada a Biescas. “Ha prescrit i ho puc comptar”, va assenyalar amb un somriure en els seus llavis. En aquell conclau el tècnic li va assegurar que seria titular si mantenia el nivell mostrat el curs anterior a Múrcia. La memòria dels protagonistes va anar projectant la imatge d'aquell Levante que va tornar a l'elit quaranta després de l'únic precedent fins a la data. Rivera, Aganzo, Reggi, Alexis, Jesule, Sérvulo… els components d'aquell col·lectiu que es va citar amb la història van anar apuntant-se a la sala de premsa del Ciutat a través dels records del migcampista i del porter. “Teníem un equipazo”, va corroborar Tito en diverses fases de l'acte. Pedro Villarroel, en la figura de màxim accionista d'aquell Levante, va emergir i va tindre la seua quota de protagonisme.
Va ser una vesprada d'emocions i records. És evident que l'ascens de juny de 2004 semblar perpetuar-se pel seu significat esportiu i simbòlic. L'esdeveniment va permetre exercir la reflexió sobre un assoliment que, dos dècades després, seguix perviu en la història del Levante. Este ascens no sols va marcar una època daurada per al club, sinó que també va transformar la vida dels qui van formar part d'aquell equip inoblidable.
